Estat del benestar

L'estat del benestar és un gran conjunt de polítiques consistents en la implantació, amb caràcter universal, de serveis públics i socials que no són rendibles en l'àmbit econòmic per al sector privat.^[1] Aquests serveis tenen com a finalitat maximitzar el benefici social, garantir unes condicions de vida adequades a la població (ensenyament, sanitat...) i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic (jubilació, malaltia, incapacitat...). L'estat garanteix l'accés més o menys universal a aquests serveis. Sol finançar-se a través dels impostos directes progressius per tal de contribuir a una veritable redistribució de la riquesa.^[1]

El capitalisme, qüestionat en el període d'entreguerres, va sortir reforçat després de la Segona Guerra Mundial amb la intensificació del paper dels governs dels estats per corregir les errades del mercat, amb la consolidació de l'Estat del Benestar.^[2] El sistema liberal del segle xix es va substituir per economies mixtes, on l'Estat tenia un protagonisme destacat junt amb el mercat, tot respectant la propietat privada.

Els principals àmbits d'intervenció han estat l'educació pública, la sanitat, els subsidis de desocupació o de prestacions per persones en situació d'especial desavantatge, així com les pensions. Algunes cobertures com les d'accidents laborals ja s'havien generalitzat anteriorment. A més, l'estat del benestar es va estendre a àmbits com el de l'accés a la cultura: creació de xarxes de biblioteques, suport dels museus, teatres i actes d'àmbit cultural, així com la protecció del medi ambient en benefici de tots els ciutadans.^[3]